Consum d’aigua i energia per a un regadiu sostenible.

Consum d’aigua i energia per a un regadiu sostenible

Joan Pujol Planella. Escola Politècnica Superior, Universitat de Girona.

dscn0599-copiaEn els darrers anys s’han dut a terme una sèrie d’iniciatives per part de l’Administració enfocades a aconseguir modernitzar els regadius com a mesura per aconseguir un estalvi en el consum d’aigua i, en teoria, una millor sostenibilitat en l’ús d’aquest recurs. Tot i la importància de la superfície afectada per la mesura (es preveuen modernitzar 175000 ha fins 2020), aquesta presenta una sèrie de problemes associats que s’analitzen a continuació, essent alguns dels més importants l’increment en el consum energètic (amb un efecte clarament negatiu envers la sostenibilitat del sistema) i l’increment de cost associat (que podria arribar a posar en perill la viabilitat econòmica de l’explotació). La importància del regadiu a CatalunyaA aquestes alçades, parlar de la importància del regadiu a Catalunya és força reiteratiu, sobretot tenint en compte que en aquest mateix fòrum, al mes de juliol passat es va publicar com a tema del mes l’article de Xavier Sales “El regadiu a Catalunya” (ObeAlimentària nº2). Així que, en lloc de repetir un munt de dades, en comentaré un parell a mode de recordatori. A Espanya, el 13% de la superfície agrícola és de regadiu, i és responsable del 60% dels aliments produïts. A Catalunya, el regadiu representa el 24% de la superfície agrícola (ESYRCE, 2013). La diferència de productivitat entre el secà i el regadiu fa que “disposar de quantitats suficients d’aigua es converteixi en un element estratègic per a la viabilitat de moltes explotacions agrícoles” (MMA, 2007), essent l’aigua, a la nostra zona, el factor més limitant en la producció de conreus. a)     Aspectes positius: funcions del regadiuEl regadiu té funcions evidents de tipus econòmic, però també socials i ambientals. Des del punt de vista econòmic, permet incrementar la producció de matèries primeres alimentàries, millorant l’autosubministrament i reduint la dependència exterior; incrementa el rendiment econòmic dels cultius (es considera que incrementa 7 vegades la producció respecte al secà); redueix el risc d’oscil·lacions de la producció lligades a la pluviometria, efecte particularment important en zones de clima mediterrani, amb poques pluges i freqüents sequeres; i a més, permet produir cultius amb més valor afegit. Socialment, facilita el manteniment de la població rural, contribuint a la vertebració del territori, i també afavoreix la incorporació de joves a l’agricultura, fent l’activitat més competitiva i més atractiva econòmicament. Per últim, des d’un punt de vista ambiental, el regadiu contribueix al manteniment del paisatge; incrementa la fixació de diòxid de carboni atmosfèric, així com la capacitat d’absorció de nitrats per part de la planta (en aquest sentit la interpretació pot ser en sentit positiu o negatiu, perquè en incrementar la capacitat de producció, també s’incrementen les necessitats de nitrogen); col·labora a la prevenció d’incendis forestals, ja que les superfícies cultivades actuen de tallafocs; i limita l’efecte de l’erosió i la desertització. b)     Aspectes negatius: consum d’aigua, un actiu escàsCom a contrapartida, el reg agrícola utilitza un 70% de l’aigua consumida a Catalunya (ACA, 2010), generant un valor afegit inferior al d’altres usos (com ara l’industrial, el recreatiu, etc.). Si el fet de que un procés productiu qualsevol no utilitzi de forma eficient qualsevol recurs ja és motiu de crítica (justificada), quan aquest recurs és un bé comú, de primera necessitat i bàsic per la vida, aquesta crítica augmenta fins al punt que hi hagi una percepció, per part d’alguns sectors de la societat, del regadiu com a “malversador d’aigua”. Política i gestió dels recursos hídrics a CatalunyaL’ACA, en el seu informe “L’aigua a Catalunya” (2008), esmenta com a riscos futurs en relació als recursos hídrics un dèficit estructural a les Conques Internes (satisfet amb transvasaments) així com incerteses en l’evolució de l’oferta (en gran part pels possibles efectes del canvi climàtic) i de la demanda (afectada, entre d’altres factors, per l’evolució dels moviments migratoris de població). Conclou que els recursos hídrics poden arribar a ser insuficients en termes de qualitat i quantitat. Deixant de banda el tema de qualitat (no perquè no sigui important, sinó perquè no és objecte d’aquest article), proposa incrementar la garantia de subministrament mitjançant la potenciació de l’estalvi, un millor aprofitament del recurs existent i l’aportació de nous recursos. En el cas concret del regadiu, les paraules clau de la planificació hídrica a Catalunya són estalvi i eficiència. En aquest punt, voldria fer un incís per reflexionar sobre alguns aspectes bàsics que afecten a la política d’aigües. Tradicionalment, es considera que existeixen dos grans grups de polítiques que una administració pot aplicar per millorar la gestió del recurs: unes que actuen sobre la demanda, i unes altres que actuen sobre l’oferta.  a)     Polítiques de demandaEntre les primeres, les que pretenen ordenar la demanda del recurs, hi ha: les polítiques públiques d’assignació d’aigua, que inclourien la reassignació de concessions, un tema molt impopular des d’un punt de vista polític i social;  les polítiques d’assignació d’aigües que incorporen mercats, de les que hi ha alguna experiència realitzada a Espanya, però que fins al moment no van més enllà de proves puntuals; i l’establiment de tarifes o preus públics sobre l’aigua, que varien segons l’ús. En aquest sentit, recordem que la Directiva Marc de l’Aigua europea imposa la recuperació íntegra de costos, que difícilment es pot considerar que s’acompleixi totalment a l’actualitat; en qualsevol cas, també és un tema molt delicat: costos superiors podrien portar a que algunes produccions passessin a no ser rendibles, i en alguns cassos, provocar canvis productius. És evident que un increment de preu de l’aigua per força afectarà la seva demanda, i tot i que aquesta es considera força inelàstica, al menys per una producció concreta, alguns estudis han predit la possibilitat que, davant pujades de preu de l’aigua, hi podria haver agricultors que per mantenir la competitivitat de la seva explotació, canviarien la seva orientació productiva vers produccions més rendibles i, en alguns cassos, fins i tot més exigents en aigua! b)     Polítiques d’ofertaDescartades majoritàriament les polítiques de demanda, queden les polítiques d’oferta, clarament més populars, doncs intenten augmentar la disponibilitat d’aigua. Entre aquestes destaquen la inversió en infraestructures hidràuliques: infraestructures de captació, transvasaments, aprofitament d’aigües subterrànies i ús de fonts alternatives, com la reutilització i el dessalatge. En el primer cas, Catalunya disposa de 24 embassaments, i no hi existeixen emplaçaments que reuneixin les característiques tècniques necessàries per permetre’n la construcció de nous, deixant de banda els impactes ambientals i socials que solen generar. Pel que fa als transvasaments, n’hi ha alguns que juguen un paper cabdal en l’actual política d’aigües de Catalunya, com el del Ter cap a Barcelona o el de l’Ebre cap a Tarragona, però tot i que en el passat s’ha contemplat la possibilitat de realitzar-ne algun més (com el del Roina), l’actual model de gestió no en contempla de nous. Per altra banda, l’aprofitament d’aigües subterrànies és un recurs intensament explotat a les conques internes, que en alguns cassos ja ha provocat problemes de minva del nivell del freàtic, esgotament d’alguns pous o salinització d’aqüífers costaners; més que plantejar aconseguir nous recursos per aquesta via, el que cal és racionalitzar el seu ús. I per últim, l’ús de fonts alternatives també s’ha anat fomentant a nivell de Catalunya: la reutilització d’aigües depurades és un fet habitual, ja sigui de forma indirecta (diluint l’efluent de les depuradores en els rius) o de forma directa (reutilitzant directament els efluents canalitzats de les EDAR després de passar per un tractament de regeneració), mentre que la dessalinització és una opció real però que té un cost energètic i econòmic elevat; per això l’ús de dessaladores (Part de Llobregat, Tordera) es considera una mesura complementària.  Un cop analitzat aquest conjunt de situacions es dedueix que un creixement significatiu de l’oferta actual via la creació de noves infraestructures hidràuliques tampoc és massa factible. Parlant de l’oferta d’aigua caldria considerar les incerteses del futur proper lligades al canvi climàtic: segons algunes estimacions, s’espera un 7.5% menys de pluja en els propers 50 anys, més variabilitat temporal de les precipitacions, menys disponibilitat d’aigua en els embassaments (per una disminució de les nevades i de les reserves de neu a la muntanya), més aigua consumida per la vegetació forestal (les masses boscoses estan creixent pel poc aprofitament forestal i la revegetació de terres agrícoles abandonades) i per tant menys disponibilitat per altres usos, etc. c)      Vers un regadiu eficient: modernització i milloraLa darrera possibilitat a nivell de política d’aigües són els incentius a la inversió privada en modernització d’infraestructures o en millores en l’aplicació de l’aigua. Justament en aquest apartat s’emmarca una de les línies prioritàries de l’administració hidràulica, que és incentivar la modernització de regs mitjançant la concessió de línies d’ajuts per aquest fi. Ja s’ha vist que a Catalunya l’ús agrari és el que consumeix un major volum d’aigua. Fomentar l’estalvi en aquest consum via la modernització de sistemes de reg sembla una bona idea, i així es contempla en el Pla per l’Eficiència en l’Ús de l’Aigua per a Reg Agrícola i en el Pla de Regadius; mentre que el primer aposta per un reg modern i sostenible i per la transformació de secà en regadiu, en la mateixa línia el segon preveu dues actuacions principals, com són la creació de nous regadius eficients (el més important dels quals és el Segarra-Garrigues), i la modernització dels regs tradicionals. Arrel d’això es concedeixen línies d’ajuts per a la millora de regadius, destacant explícitament en les bases de l’ajut com una de les accions prioritàries el canvi de xarxes de reg per gravetat a xarxes de reg pressuritzades. Aquesta mesura és un dels eixos en què es basa la política d’eficiència en l’ús de l’aigua. Una lectura simple de la mesura és que amb un sistema de reg “modernitzat” s’estalvia aigua sense disminuir les produccions, amb la qual cosa tothom hi surt guanyant. Sota aquest principi s’ha estat “criminalitzant” el reg tradicional i considerant el reg a pressió com la solució al problema de l’estalvi. Si bé no és que aquesta idea sigui falsa, sí que cal tenir en compte una sèrie de consideracions: De què se n’ha de fer de l’aigua que s’estalvia? Realment és tant poc eficient el reg tradicional? Estalvi d’aigua, sí; però, què passa amb l’energia? A la qüestió de què s’ha de fer de l’aigua que potencialment quedaria disponible amb la modernització d’una superfície considerable del regadiu tradicional, la major part d’opinions van en el sentit d’incrementar la superfície regada i, per tant, les produccions. Tot i això, per fer-ho segurament caldria renegociar les concessions administratives que actualment tenen els regants, per ajustar-les a les noves necessitats (o bé establir sistemes d’intercanvis de drets, com ara mercats d’aigua). També hi ha opinions que creuen que caldria considerar altres usos no productius, com ara augmentar els cabals ecològics dels rius. També és cert que sigui quin sigui el nou ús de l’aigua està limitat a una àrea geogràfica concreta, a menys que es disposi d’infraestructures hidràuliques que permetin el seu transport d’una conca a una altra. Pel que fa al tant emprat argument de la baixa eficiència del regadiu tradicional, les xifres que es solen emprar quantifiquen l’eficiència del reg per superfície entre un 30 i un 80%, el reg per aspersió entre un 60 i un 85% i el reg localitzat entre un 70 i un 95%. Si és té en compte sols la franja baixa d’eficiències és cert que el reg a pressió (aspersió i degoteig) és molt més eficient que el reg per superfície. Però aquesta eficiència resulta que no depèn sols del sistema de reg, sinó també del tipus de sòl i, sobretot, del maneig que se’n faci. Experiències de camp han permès quantificar eficiències màximes del 90% en reg superficial a l’Urgell en userda, blat de moro i fruiters (Cots et al, 1993; Canela et al, 1991); o eficiències del 87% en vivers de plantes ornamentals del Gironès (Arbat et al, 2011). Cassos com aquests posen en dubte la suposada ineficiència generalitzada del reg per superfície. De fet, agronòmicament es considera que l’eficiència de qualsevol sistema de reg vindrà condicionada per elements de disseny, manteniment i maneig. Generalment una bona combinació d’aquests elements pot permetre eficiències elevades sigui quin sigui el tipus de reg emprat. Lligat al tema eficiència caldria considerar un altre element, i és que l’aigua que s’aplica “de més” amb un reg superficial no és “aigua que es llença”, sinó que moltes vegades permet ser reutilitzada aigües avall. En aquest sentit, parlant de les modernitzacions de regadiu, la FAO (2011) apunta: “no obstant això, les possibilitats d’estalvi d’aigua han de ser considerades amb precaució, ja que gran part de l’aigua no utilitzada (pels cultius) retorna a rius i aqüífers per la via de la percolació i drenatge”. És a dir, que en alguns cassos, possibles estalvis d’aigua en una zona de reg ubicada en algun punt del curs d’un riu podrien tenir impactes negatius importants i no previstos aigües avall del mateix riu. A més, cal recordar que Espanya està denunciada davant la Unió Europea per possibles irregularitats en la planificació hidrològica del Tajo i l’Ebre, entre altres coses pel tema d’insuficiència de cabals ecològics. Disminuir els retorns podria exercir més pressió encara sobre aquests cabals ecològics. El factor energiaI per últim, un darrer tema, però no per això menys important, és el que fa referència a l’energia. Un sistema de reg superficial pot tenir un cost d’instal·lació de 300 €/ha, que pot passar a uns 3000 €/ha en cas d’un reg per aspersió i a 6000 €/ha si és per degoteig. Així mateix, el consum energètic d’un sistema de reg per superfície és de 0 kWh/m3, que puja a 0.23 en el cas de l’aspersió i a 0.18 en el degoteig. És a dir, que l’eficiència en el consum d’aigua està força contraposada a l’eficiència energètica, un altre recurs natural que també cal estalviar. Per fer-nos una idea, de l’any 1950 al 2007, s’ha produït a Espanya un increment del 21% en l’eficiència de l’ús de l’aigua; això sí, el consum energètic s’ha incrementat un 1800% (o un 657% si es parla de consum per hectàrea, de 206 a 1560 kWh/ha). En aquest sentint Corominas (2009) apunta encertadament que les modernitzacions de regadius són positives i han de continuar buscant l’eficiència hídrica, però moderant l’increment de la demanda energètica. I conclou puntualitzant “cal superar la creença que cal transformar tots els regs per gravetat en regs a pressió: és possible, i ecològicament desitjable, millorar l’eficiència de reg en molts regs per gravetat, mantenint el sistema de reg”. A més, aquests regs tenen una gran importància ecològica i paisatgística en determinades zones del nostre territori. Però això no s’acaba aquí: com s’ha vist, la modernització provoca un efecte ambientalment indesitjable, com és l’increment en el consum d’energia. Però també té un altre efecte molt indesitjable des del punt de vista econòmic. Per una banda, la modernització de regadius implica realitzar inversions considerables en l’adquisició d’equipament de reg. Com s’ha comentat, al regant se li donen facilitats per la realització d’aquesta inversió gràcies als ajusts a la modernització. Però un cop té el seu nou sistema de reg (que li ha suposat uns costos d’instal·lació que haurà d’amortitzar, i que de ben segur no aconseguirà via l’estalvi en la tarifa que paga per l’aigua), es troba que, a més, pateix un increment en els costos anuals de reg, a causa dels increments en la seva despesa energètica. Fins al 2008 havia existit una tarifa elèctrica pels regadius agrícoles, actualitzada anualment pel Ministerio de Industria, i els preus es mantenien força estables. Però a partir de juliol de 2008, les Comunitats de Regants s’han trobat amb la liberalització del mercat elèctric. Recordem que el preu que paga el regant serà la suma entre el preu de l’energia i una quantitat en concepte d’accés a la xarxa, que inclouen un terme de potència contractada i un d’energia consumida. Doncs bé, segons Edera i Murugarren (2010), en un estudi fet a Navarra, el preu de la potència s’ha incrementat un 567% entre 2008 i 2010, mentre que el de l’energia ho ha fet un 15%. Altres estudis, com el de Rodríguez et al (2011), indiquen que entre 2008 i 2010 les tarifes d’energia per regar a Espanya s’han incrementat un 120%. De fet, sembla que tots els canvis tarifaris han anat en contra del regant: la desaparició de les tarifes especials per a reg l’ha obligant a emprar les mateixes tarifes que la resta de sectors, la qual cosa significa, per exemple, que durant els mesos de més necessitats hídriques, la majoria d’hores de funcionament del reg s’inclouen en el període tarifari més car. O que ha de contractar la potència màxima que necessitarà en els mesos de màxima demanda, quan hi ha molts mesos que segurament no regarà. A més, al 2013 hi va haver un nou augment dels costos del terme de potència. Tampoc les mesures preses pel govern central en els darrers anys, eliminant alguns incentius al foment de les energies renovables, han anat a favor del regant. Alguns investigadors, analitzant aquesta situació, arriben a conclusions paradoxals: Alarcón et al (2016) estudiant el cost de l’estalvi d’aigua a Espanya mitjançant la modernització de regadius, arriben a afirmar que el cost de l’aigua que s’aconsegueix estalviar pot ser superior fins i tot al cost de l’aigua dessalinitzada, i recomanen l’increment del reg per superfície; Rodríguez-Díaz et al (2011), estudiant els processos de modernització de regadius en una comunitat de regants d’Andalusia, conclouen que tot i que la quantitat d’aigua destinada al reg es va reduir, el consum real d’aigua per part dels conreus va augmentar, fonamentalment degut a canvis en les espècies cultivades, necessaris per fer front a l’increment del 400% en els costos de reg. Cal recordar que un increment en el consum energètic implica un augment de costos, però també l’increment d’alguns impactes ambientals del sistema (per exemple, un potencial empitjorament en l’efecte hivernacle per  l’augment de les emissions de diòxid de carboni associades al consum d’energia). De fet, el pas d’un sistema de reg per superfície a un a pressió també empitjora  l’impacte ambiental a nivell de les majors necessitats en material de reg (com ara, canonades de plàstic). Conclusió La conclusió final és que no hi ha una fórmula màgica per solucionar el problema de la millora de la sostenibilitat del regadiu agrícola, i és massa simplista reduir-ho tot a l’adopció de mesures que disminueixin l’aplicació d’aigua al conreu. En alguns cassos, la modernització de regadius realment pot ser una molt bona opció, però no en tots; cal analitzar acuradament cada cas concret. Per últim, no té cap sentit una política de millora de regadius deslligada d’una política energètica coherent, perquè el resultat pot arribar a ser contraproduent.

Advertisements

Escriu un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s