Cinc minuts amb Ramon i Joan Verdés: Radiografia d’una finca agrària de secà a la Segarra

Reportatge de Francesc Reguant

Ramon i Joan Verdés a la finca Espona

El reportatge típic i tòpic d’una explotació agrària que ens ofereixen sovint els mitjans de comunicació  ve precedit per una fotografia antiga en blanc i negre amb pagesos de les primeries del segle XX amb un transfons de rudesa i pobresa. Darrerament aquesta imatge s’està substituint  per la d’algun neo-rural que ha descobert  la bellesa de viure al camp, sovint amb el suport de la seva família o ingressos obtinguts fora de l’activitat agrària. En altres paraules, ens han explicat que pagesia és tradició i endarreriment, però una nova generació vinguda de ciutat ha decidit explicar als pagesos com es fan les coses i està retrobant en formules imaginatives el que els agricultors amb molts anys d’activitat han estat incapaços de descobrir.  Aquests reportatges no expliquen, però, que el 99 % d’aquests pioners de la “nova pagesia” o no viuen de la pagesia o no duren mes de tres anys en aquesta activitat. I tampoc expliquen què és avui l’agricultura catalana.

Des del rigor que volem donar a les informacions d’ObeAlimentària hem cregut convenient apropar-nos a una explotació real, una finca amb molts anys d’història que viu de l’agricultura i que vol seguir vivint de l’agricultura. Hem escollit una explotació situada en les terres semiàrides de la Segarra, en àrees sense opció a regadiu, terres pobres i assedegades. Amb aquesta finalitat ens hem dirigit a Cal Espona i hem parlat una estona amb Ramón Verdés, el titular de l’explotació, i amb el seu fill Joan Verdés, ambdós compromesos amb l’activitat de la finca. Allí no  hem trobat aquell imaginari pagès en blanc i negre.

Mas Espona és una finca d’unes 100 ha situada a Massoteres, a uns 529 m d’alçada. Es una masia ja documentada al segle XI tot i que el llinatge dels actuals propietaris prové d’una compra de 1901.

Ens trobem al mig de la finca, a la granja de pollastres, amb en Ramón Verdés de 57 anys i el seu fill en Joan Verdés de 26 any i allí iniciem l’entrevista. Mas Espona no és, però, la residencia de la família Verdés sinó que viuen a Guissona a uns tres kilòmetres de la finca.

En primer lloc ens cal conèixer què és la finca Espona, quines terres es conreen, què es produeix…?

Ramon:  Disposem de 100 ha de conreu, però a més treballem 170 ha més en règim d’amitges o d’arrendament. Però quan un dels nostres fills, el Joan, va decidir quedar-se a treballar a casa,  vam ampliar amb una explotació ramadera, una granja de pollastres, que pogués complementar els ingressos de la finca, ja que des d’aquell moment de la finca hi haurien de viure dues famílies.

Als camps conreem blat, ordi, colza i, per exigència del greening de la PAC, també produïm pèsols. De fet, els pèsols, que son una lleguminosa, van be perquè fixen nitrogen i redueixen les necessitats de fertilitzants a l’any proper amb altres conreus. A més, amb caire més marginal, tenim oliveres, pel consum propi i ametllers. A la granja, construïda recentment, hi criem 60.000 pollastres.

“Les granges en aquestes terres de secà han sigut el recurs complementari per obtenir uns ingressos suficients. O es disposa de moltes terres o s’ha de tenir una granja.”

Mas Espona al fons i la granja d’aus

Quina dimensió ha de tenir una finca a la Segarra per tenir un mínim de rendibilitat?

Joan: Unes 100 ha. Amb menys superfície aquí no es pot viure de la terra. En canvi la granja canvia les coses. Amb la granja, a més de disposar de més ingressos, guanyem estabilitat i regularitat en els ingressos. L’agricultura depèn absolutament de la meteorologia. Hi ha anys bons que, com l’any passat vam collir 5.000 kgs de gra, collita que no havíem vist mai, però alguns anys ni tant sols hem pogut collir res. La granja, portada en bones condicions, té uns ingressos estables. En el cas dels pollastres sabem que cobrem cada 60 dies, que és el temps d’una criança. Pel contrari amb el gra cobrem un cop a l’any. Alhora la granja i l’agricultura es complementen, podríem dir que una activitat ajuda a l’altra.

Què volen dir amb això?, en què es complementa agricultura i ramaderia?

Ramón: Les tasques agrícoles extensives son bàsicament sembrar, adobar, tirar herbicides i (a vegades) fungicides) i collir o recol·lectar. De la collita obtenim gra i palla. El fem dels pollastres el guardem i l’utilitzem com adob, el gra s’utilitza per alimentar el bestiar i la palla per al jas dels animals. Tot plegat ens ajuda a reduir costos.

Entre les tasques no han citat el llaurar?

Ramon: Es que no llaurem, fem sembra directa.

Quines avantatges té la sembra directa?

Ramon: En aquestes terres en la sembra directa tot son avantatgés. D’entrada abarateix costos al no haver de llaurar, però a més aguanta millor la humitat del sòl, evita l’erosió del sòl i millora els rendiments.

Tirant herbicides a Mas Espona

Però incrementa el consum d’herbicides?

Ramon: Sí és cert, amb la sembra directa ens cal tirar dos o tres cops herbicida i amb la sembra tradicional amb un cop n’hi ha prou. El producte que utilitzem és el glifossat que té tan mala premsa però es tira de forma molt localitzada i molt controlada. Es un herbicida molt eficaç i nosaltres no detectem cap problema. En qualsevol cas hem de confiar en que s’estan fent els estudis adequats i, és clar, nosaltres atendrem les indicacions mediambientals que se’ns digui. Es més, desitgem que s’exigeixi el màxim control i rigor en l’ús d’agroquímics a fi que els mals usos d’alguns no puguin repercutir en les pràctiques acurades de la majoria. De fet la Unió Europea ha anat restringint molts dels agroquímics, sobretot en les darrers deu anys, i els pagesos no tant sols ens hi anem adaptant sinó que desitgem una agricultura cada cop millor en aspectes mediambientals. Però del que es tracta és que sigui una exigència per a tothom  si no es produiria competència deslleial. Ara bé, sense herbicides, ben poca collita s’obté

Abans no hi havia herbicides, avui hi ha qui fa agricultura ecològica…

Ramon: Es cert però en cereals sense herbicides es cull la meitat i amb costos molt més elevats. Sovint en agricultura ecològica de cereals es fan altres estratègies com la de collir en verd per aprofitar millor la collita. Es el mateix amb la ramaderia intensiva, si no hi haguessin granges intensives tornaríem a menjar pollastre un cop per Nadal ja que seria molt més car. La ramaderia intensiva és la que ha permès que puguem menjar pollastre cada setmana o cada dia si volem.

Tant sols a la vista de la granja ja s’observa que ens trobem davant d’una explotació moderna, però els animals poden tenir problemes sanitaris…

Ramon: A la granja els aspectes de benestar animal i sanitat són els màxims. Això és un hotel de cinc estrelles pels pollastres. Com que la granja és relativament nova ja no hem tingut que adaptar-nos a les noves exigències de benestar animal de la Unió Europea, simplement ja les hem posat d’entrada. Els animals estan a terra sobre un jaç de palla amb un màxim de 33 kg per m² amb totes les mesures de bio-seguretat: son naus vallades i tancades, amb ventilació forçada, els materials son de primera qualitat, els animals esta permanentment controlats, apart dels controls que se’ns fan des de l’Administració Pública. Cada cop que entrem a la granja ens canviem de roba, per entrar dins de l’espai dels animals ens desinfectem els peus, hi ha mecanismes per evitar l’entrada de rates o altres animals de petita  grandària (per suposat que els de major grandària ja no poden entrar). Però el més important és que quan acaba un engreix es realitza un buit sanitari, es retiren els fems, es renta tot i es desinfecta abans d’entrar nous animals. El nostre objectiu és arribar a zero antibiòtics, la nostra estratègia és apostar per la vacunació prèvia. Es a dir, la formula és més vacunes i menys antibiòtics.

Pel que observo es tracta d’una granja molt avançada des d’un punt de vista tecnològic

Joan: Tota la granja està automatitzada. A través de diferents sensors es controla la temperatura i la humitat de dins i de fora, el CO² dins de la granja, l’alimentació i l’aigua que beuen els animals. Quan la temperatura o el CO2 surten dels límits establerts com a òptims automàticament es posen en marxa els mecanismes de ventilació o calefacció. Per exemple si puja la temperatura s’obren unes finestres i es posen en marxa sis ventiladors de cop. El sistemes són el màxim eficients en termes de consum energètic, es disposa de recuperadors de calor, cooling i altres mecanismes per reduir pèrdues i evitar consums. A l’hivern la ventilació és transversal i a l’estiu hi ha ventilació túnel amb cooling.

El conjunt de la informació està a la xarxa informàtica de tal manera que des d’un ordinador o des del mòbil podem seguir tots els paràmetres bàsics del funcionament de la granja. Es més, un conjunt d’onze càmeres mostren en qualsevol lloc, a través d’internet, què està succeint en cada moment a la granja. Això ens dona una certa llibertat ja que no cal estar a la granja per saber com va tot. De fet, personalment cada dia abans d’anar a dormir faig un repàs a les diferents càmeres i als diferents indicadors.

Controls de la granja que es poden visualitzar des del mòbil

Càmeres de la granja que es poden visualitzar des del mòbil

El maneig de tota aquesta tecnologia sembla complex

Ramon: Sens dubte per manejar tot això has de saber el què toques. De fet un bon pagès, un bon agricultor és un empresari que ha de saber gestionar una empresa i ha de tenir coneixements suficients sobre el funcionament dels aparells electrònics i informàtics que maneja, dels productes agroquímics i veterinaris que usa, així com coneixements de mecànica, entre altres. Però del que més sap un pagès és de biologia de les plantes i dels animals, aquest és un camp molt ric i del qual mai en saps prou. I aquests coneixements resolen molts problemes i faciliten extraordinàriament la tasca, per exemple, del veterinari en el cas d’una granja.

Que cal per posar una granja com aquesta?

Dins de la granja

Ramon: Cal tenir els diners per construir-la o vies per a obtenir finançament, un lloc a una distancia suficient del poble tal com determinen les lleis, aigua a prop perquè portar-la no surti excessivament car, electricitat a prop per la mateixa raó i accés a les xarxes de internet. Un bon wifi es imprescindible en una granja moderna per poder fer anar tots els automatismes i poder seguir el minut a minut de la granja des de qualsevol lloc. I per a que tot això no falli cal disposar d’un alternador d’emergència que davant d’un tall d’electricitat es posi en marxa automàticament.

Han tingut ajuts per construir la granja?

Joan: Si, hem capitalitzat la subvenció de 30.000 € que dona la Generalitat per la incorporació de joves i també hi ha els ajuts per a plans de millora.

Observo que les sitges del menjar son del Grup Guissona, es que hi tenen algun contracte d’integració?

Ramon: Si, tenim un contracte d’integració pel qual el Grup Guissona ens aporta els animals, el pinso i els serveis veterinaris i nosaltres hi posem les instal·lacions, l’aigua, l’electricitat i la gestió de la granja.

Joan, com és que ha decidit fer de pagès, seguint la professió del pare?

Joan: M’agrada des de sempre. Des de petit la meva passió eren les feines del camp, els meus joguets eren tractors. Per fer de pagès t’ha d’agradar i tenir present que el treball de granja és molt esclau, has de venir cada dia. Per això que amb el pare ens tornem i al ser dos tenim molta més flexibilitat. Alhora t’ha d’agradar estar sol. Un pagès passa moltes hores sol, a sobre del tractor o a dins de la granja.

Una pregunta indiscreta: té novia, Joan?

Joan: (es posa a riure) Si que tinc novia, però ella no treballarà pas a l’explotació, ella està a punt d’acabar arquitectura.

Entre pare i fill quina relació empresarial hi ha?

Ramon: Hem constituït una empresa on en Joan hi ha aportat la subvenció de la incorporació de joves. Ell és soci de l’empresa però a més compta amb un sou mensual per la seva feina concreta. En altres paraules des del punt de vista empresarial som persones independents, som socis i treballadors de l’empresa.

Ramon Verdés i Josep M Castella, dos pagesos de la Segarra a la “marxa pagesa”

Per acabar m’agradaria que em diguessin quines son avui les seves principals preocupacions?

Ramon: En primer lloc els preus i els costos. El cost de conrear una hectàrea, des de la sembra a la collita son uns 500 o 600 €. Tenint en compte una collita mitjana, ara que els preus estan tan baixos, pràcticament no s’hi guanya res. Ara be, esperem que aquests preus es puguin recuperar tal com ha passat altres vegades. La segona preocupació son els animals salvatges, cada vegada n’hi ha més i sobretot els porcs senglars fan molts danys als conreus i provoquen accidents a les carreteres. I en tercer lloc els “anti-tot”, gent provinent de ciutat que tenen una relació hostil amb la pagesia, suposo que no s’han parat a pensar que per tenir una bona cuixa de pollastre, una cervesa, vi o pa a la taula algú l’ha de produïr i per produir tots els aliments que necessitem no hi ha formules màgiques, cal esforç i fer les coses ben fetes, però els animals seguiran fent pudor i els camps s’hauran d’adobar.

Només em queda agrair a Ramon i Joan Verdés que s’hagi prestat a obrir la seva explotació per explicar-nos què és avui una explotació agrària a una comarca com la Segarra. Estic segur que després de llegir aquesta entrevista moltes llegendes urbanes quedaran com a això… com a llegendes.