Agricultura i societat vers un desenvolupament sostenible.

Per Francesc Reguant

Index

1. Contra l’agricultura vivim millor
2. Reptes globals del segle XXI
3. Compartir els recursos, compartir l’energia
4. Fites vers un desenvolupament sostenible
5. Intensificació sostenible com a objectiu
6. Agricultura tradicional versus agricultura moderna

1.- Contra l’agricultura vivim millor[i]

Els conflictes pel territori entre agricultors i ramaders son bíblics. Avui el procés d’urbanització i conseqüent solapament entre urbans i agricultors ha desplaçat a aquests dos grups la competència pel territori. A partir d’aquest esquema es fàcil construir un síndrome d’assetjament social. Avui la pagesia té tots els trets que acompanyen a la generació d’un boc expiatori: és un col·lectiu clarament identificable i singular, és una minoria i actua sobre quelcom que altres desitgen (residència, paisatge, natura idealitzada, etc). L’experiència ens explica una quarta característica segons la qual la posició d’assetjador és molt difícilment reconeguda. Ens trobem doncs davant d’un problema difícil de diagnosticar ja que per a la societat urbana aquest problema no existeix.

Però sí que existeix una constant i incomprensible minoració de la importància econòmica i estratègica de l’agricultura, (veure aquest enllaç amb dades objectives). S’han publicat vertaderes barbaritats sobre les emissions de gasos efecte hivernacle de l’agricultura (veure enllaç amb les dades objectives). Son freqüents les denuncies i dificultats de nous residents contra les pràctiques agrícoles i ramaderes (el cas del ramader Ramón Sala és ben recent). Es combat en tots els fronts contra el regadiu, el qual proporciona més de la meitat dels aliments que produïm. Es denigra l’anomenada agricultura i ramaderia industrial o intensiva (la que produeix més del 90 % de la nostra producció). S’expressa rebuig contra la industria alimentària, el primer sector industrial de Catalunya. A vegades moviments NIMBY (no a casa meva) aprofiten aquesta opinió negativa sobre l’agricultura per fer valdre els seus interessos (com per exemple l’anomenada “fira de les merdes”, contra una planta de compostatge, precisament una eina de l’economia circular). Tot defensat amb arguments incontestables tals com l’ecologia, la natura, el medi ambient, el paisatge, l’olor.

Son molts anys de nevera plena que han fet oblidar a la societat el camí d’aquests aliments per arribar a la taula de casa. Tot plegat amb un alt grau d’hipocresia social, potser per evitar prendre consciència de la pròpia responsabilitat sobre el com hem arribat fins aquí i de les actuacions que des del conjunt de la societat s’han d’emprendre. Alhora,  amb l’absurda estupidesa de menystenir a qui proveeix de la necessitat més bàsica: els aliments i qui està cridat a jugar un paper essencial per abordar els desafiaments del segle XXI. Tenir un “dolent” clar  relaxa però dificulta el camí de les solucions. Parlem-ne.

2.- Reptes globals del segle XXI

El progrés que ha viscut la humanitat en els darrers segles ha estat extraordinari, però s’ha realitzat a través d’un desenvolupament depredador, sense considerar el caire finit dels recursos, ni la fragilitat de l’entorn natural, amb una visió miop sobre el futur i mancat d’estratègies a llarg termini. La pastanaga del  creixement ha estat l’objectiu en si mateix que ha fet funcionar la màquina de l’economia, però aquest desenvolupament, encegat en el curt termini, ha deixat  danys colaterals molt importants. El segle XXI ha rebut com a herència cinc grans desafiaments. En primer lloc la progressiva escassedat d’alguns minerals essencials i dels combustibles fòssils. En segon lloc unes necessitats alimentàries creixents en un món en desenvolupament que exigeix dietes més proteíniques, més exigents en recursos, i amb una població que preveu ultrapassar àmpliament els 9.000 milions d’habitants l’any 2050. En tercer lloc, la desigualtat econòmica i social que, apart de les consideracions ètiques relatives a aquest fet, esdevé una bomba de rellotgeria contra l’estabilitat política-social, és a dir, contra la pau. En quart lloc un medi ambient deteriorat, amb sòls i aigües contaminades, amb recursos naturals en perill i amb una biodiversitat amenaçada. I finalment, el canvi climàtic com a conseqüència del tipus de desenvolupament realitzat i que actua alhora com a accelerador de problemàtiques.

Fig. 1 – Alta volatilitat dels preus d’aliments bàsics, altament correlacionats amb els preus del petroli. Font: Elaboració pròpia amb dades FAO i SGM

No estem parlant només del futur i menys d’un futur llunyà, dissortadament les conseqüències d’aquest escenari més tens són ben explícites avui. S’ha incrementat la volatilitat del preus d’aliments bàsics, amb tres crisis agudes en els darrers deu anys. Els preus dels cereals s’han vinculat, amb una estreta correlació, a l’evolució dels preus del petroli, atès que els agrocarburants esdevenen substitutius dels combustibles fòssils, fet que ha anat acompanyat de forts processos especulatius (fig. 1). Les tensions polítiques-socials en països menys desenvolupats han derivat en bona part de les mancances en el proveïment alimentari; recordem que l’espurna que va iniciar l’incendi de les guerres del nord d’Àfrica va ser que el preu del blat s’havia doblat; “pa i llibertat” deien els manifestants a Tunísia i Egipte. Els moviments migratoris massius i descontrolats són l’expressió d’aquestes tensions i de la desigualtat com a línia de fons. I, mentrestant el canvi climàtic dona cada cop més evidències (desgel i increment del nivell del mar, fenòmens meteorològics extrems, etc.).

Ha arribat l’hora de canviar vers un desenvolupament sostenible, l’únic que ens porta a un futur possible. Es a dir un desenvolupament basat bàsicament en productes renovables. I arribats a aquest punt és necessari adonar-se que les fàbriques de productes renovables són l’agricultura, la pesca i l’activitat forestal, elles són la base de la bioeconomía.

El desafiament és gegantí i els canvis necessaris extraordinaris. Es tracta de cercar els òptims per a satisfer unes demandes il·limitades i creixents amb uns recursos escassos. Aquesta es la tasca a abordar. D’una banda la societat té unes necessitats bàsiques d’alimentació, higiene, sanitat, habitatge, cultura, esbarjo, etc., les quals ha de satisfer amb uns determinats recursos. Tanmateix les exigències de desenvolupament, qualitat de vida i el propi increment de la població desplacen cada cop més la fita a assolir. D’altra banda les practiques inadequades han provocat la reducció dels recursos per contaminació i pèrdua de sòls, per contaminació de les aigües, per pèrdua de biodiversitat. Alhora el canvi climàtic incidirà cada cop més de forma aguda en la pèrdua de potencials productius o en malmetre recursos existents (imaginem la possibilitat que s’inundin o simplement es salinitzin els fèrtils deltes de la terra). En aquest nou escenari del segle XXI l’energia, l’aigua, el sòl agrícola i forestal i la biodiversitat centraran totes les tensions a l’hora d’avançar vers un desenvolupament que sigui sostenible. Es tracta en conjunt de reptes globals que requeriran així mateix respostes i solucions globals.

3.- Compartir els recursos, compartir l’energia

Fig. 2.- Recursos a compartir. Elaboració pròpia

L’escassedat sobre necessitats bàsiques i la competència sobre els recursos per a satisfer-les és la porta a les tensions socials i polítiques. El nou escenari pot ser especialment facilitador de tensions si no s’actua amb responsabilitat i ànim cooperatiu. Efectivament, el sòl i el mar son les plataformes des d’on obtenir l’energia renovable (solar, eòlica, geotèrmica, agrocarburants, llenya), aliments i productes de la bioeconomía. Però alhora és en aquesta mateixa plataforma on hem de garantir la preservació de la biodiversitat, els equilibris mediambientals, el paisatge. (fig. 2). Una bona gestió d’uns recursos compartits exigirà especialitzar alguns usos, prioritzar entre les diferents necessitats i, sens dubte, posar límits a determinats usos.

Aquesta realitat exigeix una gestió territorial integrada, amb una única planificació.

Alhora, cal evitar la identificació d’objectius d’absoluts, que exclouen els demès. Ans al contrari, cal cercar les posicions d’equilibri que donin millor resposta al conjunt de necessitats.

Les diferents maneres d’obtenir energies renovables tenen una base territorial (base que inclou els oceans) que caldrà compartir. Això inclou els camps de conreu i els boscos, ja que en relació al recurs energia cal obrir la mentalitat a la consideració que els boscos i els camps agrícoles són plantes solars des de les quals, a través de la funció clorofíl·lica podem obtenir aliments, combustibles, i productes industrials. Es així que la forma com obtenim l’energia i a la finalitat que la destinem admetrà múltiples combinacions algunes més òptimes.  En aquest sentit Graziano de Silva, Director General de la FAO, afirma: “cal passar del debat d’aliments contra combustibles a un debat sobre aliments i combustibles”.

Tanmateix l’agricultura no és gens homogènia en quan als seus potencials. Cenyint-nos als camps de conreu la seva eficiència serà ben diferent si es tracta d’uns camps de secà en zones de baixa pluviometria o be de camps en regadiu o be d’explotacions molt intensives i tecnificades (fig. 3). Aquest factor s’haurà de tenir molt en compte en un escenari de recursos escassos.

Fig. 3 – Una manera diferent de veure un camp de conreu. Font: Elaboració pròpia. Foto F. Reguant

4.- Fites vers un desenvolupament sostenible

Per a fer front a la gran transformació vers un desenvolupament sostenible caldrà realitzar una vertadera revolució d’impuls de les energies renovables i de la bioeconomía com a gran proveïdor de diferents demandes, entre elles -amb caire bàsic- els aliments.  Totes aquestes transformacions imprescindibles –ens hi va la supervivència- no es podran realitzat sense profundes transformacions sistèmiques i, ben segur també, culturals, en tant que exigiran reforçar els valors de la cooperació i la solidaritat.

En qualsevol cas el camí és complex. Des d’un punt de vista d’horitzó temporal, hi ha actuacions que cal emprendre immediatament cercant resultats a curt i altres que l’objectiu es dilata en el temps. Resumint, a curt termini la prioritat és arreglar el desgavell alhora que ens adaptem a les conseqüències que vagi produint el canvi climàtic. Tanmateix, des d’avui però amb la visió a llarg termini cal guanyar el futur establint les bases d’un desenvolupament sostenible i abordar amb tota l’energia la mitigació del canvi climàtic. Evidentment això solament es podrà realitzar al si d’una planificació global i una coordinació global.

Actuacions d’urgència i d’adaptació

Arreglar el desgavell

• Integrar les actuacions sobre el territori:
  • Unir Agricultura i Medi Ambient
• Resoldre urgències mediambientals
  • Qualitat de les aigües
  • Qualitat i conservació dels sòls
  • Fre a la pèrdua de biodiversitat
  • Límits a determinats usos
• Eficiència. Estalvi de recursos i reciclatge
• Reduir malbaratament
• Gestió sostenible de residus i dejeccions

Adaptació al canvi climàtic

• Seguiment acurat de tendències del canvi climàtic i previsió d’impactes
• Mentalitat oberta a canvis
• Reforçar progressivament les infraestructures productives (hivernacles, malles antipedra, etc)
• Programar infraestructures inicials de defensa dels deltes i zones litorals
• Adoptar nous conreus en la mesura que els canvis ho exigeixin (els canvis no s’esperen sobtats, probablement hi hauran folgances suficients per a no comprometre inversions)

1. Actuacions de canvi sistèmic i de mitigació

Guanyar el futur

• Intensificació sostenible :
  • Tecnologia (R+D+i)
  • Regadiu
  • Agroecologia
  • Agricultura de precisió
• Economia circular (gestió sostenible de residus, reciclatge,…)
• Evolució vers dietes més vegetals
• Noves fonts de proteïna
• Mirar al mar com a font de solucions
• Planificació demogràfica
• Sistema econòmic orientat al benestar

Mitigar el canvi climàtic

• Revolució energies renovables
• Revolució del transport
• Eficiència i estalvi energètic
• Bioeconomia
• Tècniques de conreu que moderin emissions GEH
• Millor ús del sòl com embornal de  CO2
• Acció i coordinació global

5.- Intensificació sostenible com a objectiu

Les darreres previsions de població mundial l’any 2050 parlen de 9.900 Milions d’habitants. Segons la FAO caldrà incrementar (des del 2008) un 70 % la producció d’aliments. Si per aconseguir aquest objectiu incrementéssim un 70 % les terres llaurades hauríem de reduir un 30 % la superfície forestal, dada que suposaria una alteració climàtica totalment destructiva. Per tant cal enfocar les estratègies en una altra direcció. Segons la FAO per assolir l’objectiu d’incrementar la producció un 70 % solament és imaginable incrementar un 20 % les terres llaurades, el 80 % haurà de ser per intensificació de la producció. Per aquesta raó la FAO ha promogut un nou concepte: “intensificació sostenible”, el qual es nodreix de l’agroecologia i de la intensificació mitjançant la tecnologia i el regadiu. Es a dir, es tracta de sortir de la dicotomia entre producció i medi ambient. Cercant mitjançant la tecnologia les solucions òptimes des del punt de vista mediambiental i, amb el suport del regadiu, capaces de donar resposta a les demandes de producció.

El regadiu, al nostre país, ha estat demonitzat des d’argumentacions de caire conservacionista. Cal però tractar el tema amb la corresponent objectivitat. Al món les terres de regadiu representen solament el 19 % de les terres llaurades però aporten més de la meitat de la producció. El regadiu permet multiplicar extraordinàriament les produccions amb la mateixa superfície de conreu, evita per tant la desforestació, potencia l’agricultura de proximitat, redueix les importacions, via fertirrigació es realitza una fertilització més eficient i menys contaminant, els conreus tenen major capacitat de reciclatge de residus biològics, a l’entorn de les àrees regades hi ha més activitat vegetal i animal i, des d’un punt de vist de desenvolupament rural evita l’abandó i el risc d’uns espais degradats. En resum, cal considerar el regadiu com a una eina mediambiental, essencial per un desenvolupament sostenible. No estem proposant el regadiu sense límits sinó al si d’un ús de l’aigua eficient i compartit amb els altres usos mediambientals i urbans. Sobre el regadiu estic segur que algun dia lamentarem les decisions en base a criteris mediambientals exagerats que han limitat àmpliament els potencials d’una infraestructura clau com el Segarra-Garrigues

Implícitament el concepte “intensificació sostenible” va també vinculat a dues opcions que requereixen una reflexió afegida. Atès que a vegades ens fan por les paraules, aquestes acabem perdent el sentit, per això evitaré qualsevol eufemisme per a reforçar la comprensió i defensar el concepte. Les dues opcions implícites són: artificialitzar i separar.

Artificialitzar.- Es tracta d’un concepte malsonant quan ens referim a la sostenibilitat però precisament per això pot ser més comprensible. Podríem dir-ne gestionar, tecnificar, humanitzar, serien denominacions molt menys estridents però prefereixo utilitzar una paraula dissonant per promoure la reflexió. L’agricultura per definició, sigui ecològica, tradicional o convencional és una transformació artificial de la natura. Avui cal ser conscients que la resolució dels seriosos desafiaments del segle XXI exigeix adoptar mesures artificials (tecnologia, gestió) per a obtenir els millors resultats des d’un punt de vista mediambiental. En l’apartat anterior s’ha identificat el regadiu com a eina mediambiental, de la mateixa manera que en són les feixes o marges que ens garanteixen conservar la terra, o bé l’explotació forestal i les ruptures agrícoles que ens faciliten la defensa del bosc, totes elles son actuacions artificials per a un desenvolupament sostenible.

Separar.- Independentment que s’utilitzin tècniques agrícoles mediambientalment amables és obvi que l’agricultura suposa l’exclusió dels conreus que no son l’objectiu productiu. Per aquesta raó la defensa de la biodiversitat requereix, a més de tècniques no destructives, la reserva d’espais per a que aquesta biodiversitat pugui expressar-se amb condicions adequades, ja sigui en marges o espais reservats o en vertaderes reserves o parcs naturals.

Les argumentacions extremes en la línia conservacionista, les propostes vers el retorn a l’estadi natural verge de la societat són simplement o ingènues o interessades atès que no responen a cap possibilitat real. Les propostes per a ser reals cal que siguin generalitzables. En una hipotètica societat sense actuacions tecnològiques, incloent el regadiu, sobrarien més de sis mil milions de persones a la terra. I si això és així, cal deixar de demonitzar les actuacions vers la intensificació sostenible.

6.- Agricultura tradicional versus agricultura moderna

A Catalunya hi ha majoritàriament una agricultura moderna i tecnificada, que ha sabut treure pans de les pedres, que ha convertit les dificultats en una agricultura potencialment competitiva, una agricultura que és orgull de la nostra pagesia i que hauria de ser-ho de tota la societat. La nostra agricultura utilitza la més modernes i sofisticades eines, des de les TIC, la teledetecció, les biotecnologies, la robòtica, etc.  i està treballant vers una agricultura cada cop mediambientalment més eficient i per tant més sostenible. Al si de l’agricultura moderna incloc l’agricultura ecològica, l’agricultura ecològica es nodreix dels nous coneixements sobre la biologia de les plagues o de les malalties per a dissenyar estratègies de lluita amb mitjans naturals, de la mateixa manera que l’agricultura moderna convencional està trobant en velles tècniques que s’havien abandonat la solució a molts problemes actuals. A partir de les Universitats, però sobretot de l’IRTA s’està a primera fila dels avanços que es van produint. Hi ha molt per fer però s’està treballant a les primeres files del progrés necessari vers el desenvolupament sostenible.

Des d’una amplia opinió social, sovint representada per grans medis de comunicació, mentre es desconsidera l’agricultura moderna i potencialment competitiva -a la que se l’anomena despectivament agricultura industrial o intensiva- s’idealitza com a paradigma de virtuts l’agricultura tradicional o agricultura artesanal, en explotacions de reduïdes dimensions. Per lògica, quan es rebutja i menysprea l’agricultura “dolenta” (expressió que textualment he sentit en algun forum) cal que hi hagi una agricultura “bona”. Tanmateix aquesta simplificació té com a mínim dues debilitats argumentals. En primer lloc, L’agricultura “bona” no és generalitzable, ara m’hi referiré. En segon lloc, generalment no respon a un objectiu sinó a una dificultat, és a dir que no és la opció escollida sinó la única opció possible.

Malgrat les dificultats competitives, que poden provenir de l’aridesa o de la orografia, cal defensar  la permanència de l’agricultura arreu del territori, és un agricultura necessària per raons d’equilibri territorial i per raons mediambientals, tanmateix és una agricultura que requereix estratègies diferents: opció vers la diferenciació via qualitat, foment de cadenes curtes i mercats de proximitat, valoració dels valors locals, impuls a l’activitat forestal com a bé públic, multifuncionalitat a través de serveis mediambientals, de formació, serveis turístics i ecoturístics, plataforma d’energies renovables i remuneració per l’oferta de bens públics.

Certament, l’agricultura en dificultat pot trobar espais de mercat via qualitat (entre ells l’agricultura ecològica), però aquesta oferta té sovint una demanda limitada. Per aquesta raó, una acció positiva de política agrària és potenciar aquesta demanda de qualitat, però més del 95 % de la demanda alimentària es dirigeix a la oferta estandarditzada en termes de competitivitat global. Suposem una visió utòpica en la què es transformés de cop tota l’agricultura en petites explotacions “ideals”. Aquesta societat solament seria sostenible al si d’un règim autàrquic, aïllat de la competència internacional amb un fort proteccionisme, amb uns preus dels aliments més alts, amb empobriment conseqüent de la població,  amb carències efectives degudes a la reducció de la producció i l’encariment dels productes d’importació. En algun manifest es reivindica la conservació de l’agricultura tradicional i jo em pregunto per què es desitja que la pagesia segueixi esclava de la pobresa, ¿per valors estètics de l’imaginari urbà?

Estem en un món global amb reptes molt importants. Acabem de passar una crisi molt severa on ha estat el sector agroalimentari un pilar fonamental per a contenir-la. No tot es fa bé ni molt menys i queda molt per fer, però s’està avançant decisivament vers opcions productives cada cop més sostenibles i la pagesia està al davant d’aquestes transformacions. Ni la demagògia ni les utopies afavoreixen aquestes opcions. Es hora d’entendre la funció dels nostres agricultors i es l’hora de defensar-los.

[i] Al parlar d’agricultura es fa referència al conjunt del sector agrari